Un ocell…

Què fem als tallers? Moments fets de paraules que se’ns escapen de les mans com savis tossuts.

Un escrit d’una participant d’un dels tallers:

Un ocell amb el coll ben llarg que es passeja per un prat verd. Una catifa ben suau, com de vellut. Alça el vol, ben lentament, puja a l’arbre. Un arbre centenari, on hi viu el faune del laberint, laberint que t’envolta i no saps si és amic o enemic. Ets dins. Atanses la mà. Les fulles punxen o són suaus? Són suaus, ben suaus, com el barnús que t’escalfa després del bany. El laberint es va tancant rere teu i al davant veus la llum. Allà vola l’ocell!! Hi vas a poc a poc. Et descalces. Vols sentir la terra humida sota els peus nus. I t’estires bocaterrossa per ensumar la terra bruna, i hi entafores tota la cara. Quedes ben bruta i somrius. I se’t posa la terra a la boca i comences a riure sense parar, amb el gust de la pluja entre les dents. Et sents viva, part de la natura. Decideixes fer la croqueta i quan, rodolant, mires el cel, veus que l’ocell et mira bocabadat, i a poc a poc es va decidint a apropar­se a tu. El somrius: “no tinguis por, ocellet, que som dos pobres animals, lliures i plens d’amor, i no necessitem més que el fang i la molsa que ens acaroni els peus”. Sota l’heura estires de dues manetes: els teus nens, i els fas la més forta abraçada: que es preparin per fer una triple croqueta i ja se’ns pot menjar el monstre, que no ens fa por. I riem, amb la boca ben bruta. I el meu home ens mira i s’omple de felicitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s