Ràbia

Inspirat pel dibuix de Lluís Alabern a Finestra 48

Ràbia

La bèstia ha vingut a ballar amb mi. Les potes perfectament sincronitzades colpegen la terra polsegosa com si hi descobrissin un batec primordial. Cloc-cloc. Tambor nerviós. Màquina de ballet explosiu feta per la velocitat però perfectament capaç d’alentir-se i de concentrar tota la força que té en un respir.

Ho donaria tot per ser cavall i de poder deixar enrere, amb una sacsejada del cap majestuós, tot el que em fa mal. Ho donaria tot per galopar cap a l’horitzó que m’envolta i ser lliure. Però aquest animal ferotge només s’ha disfressat de llibertat per poder raptar-me i recordar-me la foscor que porto a dins, aquella pàtria negra que cal honrar, per la qual s’ha de vessar la sang de tots els que són lleugers i lluminosos.

Jo ja no sóc jo. Sóc la bèstia. I els meus ja no són meus. Veig el meu reflex en els seus ulls espantats; es resisteixen a mi, i dintre meu creix la marea. Ja sense aturador s’engreixa la tempesta i s’afila el llamp que ho calcina tot.

Sóc el crit que et despulla. Sóc la paraula que et deixa sense cor. Sóc les dents que et dessagnen.

Ningú ja no em reconeix i tothom abaixa els ulls quan s’alça el monstre que em cuida i embriac de la seva força encén el cel per celebrar, com si d’un altar o un miracle es tractés, la traïció que em va robar la llum quan tant la necessitava.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s