La mà freda

Ahir me’n vaig anar a dormir tranquil·la, els fills dormint als llits de sempre, a la casa de vacances de sempre, exhaustes després d’un dia de sol, de córrer i de descobrir entre les pedres i l’herba els misteris que els grans som massa miops per veure. Me’n vaig anar a dormir creient en la bondat de la majoria i la força de la tranquil·litat. Aquest matí m’he despertat amb la mà freda a la nuca.
La mà freda té els dits llargs com la boira i quan et toca et deixa un hivern al cos  que sona a campanes de guerra. No et parlo de la suor freda del terrorista. Les imatges que desfilen pel seu cap i que nodreixen el seu odi. La determinació amb la qual es vesteix, obra la porta de casa i condueix la furgoneta. La tranquil·litat que sent a l’arribar i veure les víctimes al seu davant. Tot això espanta. Espanta i fa córrer. Córrer cap al més estimat: compto fills estalvis. Membres de la família en seguretat. Amics.

La mà freda no mobilitza. La mà freda no s’escalfa ni es precipita. La mà freda té un pla i tu n’ets una part. Ella, com l’aranya té la xarxa teixida i espera el millor moment. Mentrestant dóna menjar als que, desprotegits, senten massa. Massa gana, massa soledat, massa abandó, massa injustícia. Massa preparació per un demà que no arriba mai. No et parlo només de terroristes, són molts els que mengen de la mà freda.

La mà freda és vella com el món i reneix de les seves cendres com un déu. Té noms i cognoms però mai els sabràs tots.  No es deixar retratar, i a la hora de la matança estarà prenent un té lluny d’on la sang i la por es barregen. Però si l’endemà tornes a l’escenari de l’horror, amb els primers raigs de sol, hi veuràs ballar la seva ombra i si pares bé l’orella veuràs com el seu riure histèric omple el silenci de les vides que es van acabar aquí.

Des de la llunyania relativa intento sentir, desvestir-me d’aquesta seguretat fictícia que porto com una capa de cel·lofana i sentir la por, el pànic i el caos, i també la fe cega del conductor i el llarg camí que va dur a la seva determinació. M’he de desfer de la fredor que em gela per dins. No acceptar el narcòtic. No oblidar això que he vist clar per un moment i que es reia de mi i de tot el que estimo.

Després baixaré al jardí amb els nens. Els demanaré que m’ensenyin el que hi van descobrir ahir. Els diré que els estimaré sempre facin el que facin. I em sentiré més valenta.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s