Escrits dels participants

Els escrits només són una part del procés que és l’escriptura expressiva. D’aquest procés es valora sobretot això que ens passa quan escrivim, el fet de trobar les paraules que busquem per entendre millor, de compartir-los amb el grup i rebre el retorn dels companys. L’objectiu dels tallers no és d’escriure textos bonics, l’objectiu és expressar-nos.  Tot i això m’agrada compartir alguns textos perquè us pugueu fer una idea del que es pot escriure en només 5 minuts. Gràcies als participants que m’han deixat publicar els textos!


La vida color maragda
La mar blava
No hi ha respostes,
quan no hi ha preguntes.

La poesia és l’aigua
que amoroseix les ferides
d’aquelles preguntes
que no tenen resposta


No ens miràvem als ulls. Sentíem les converses de l’altre gent al nostre voltant en aquell cafè. El nostre silenci era dens. Prenies un cafè amb llet, jo una infusió- Cremava. Feia calor i no em venia de gust, anava remenant i remenant. Em sentia molt lluny de tu i dolguda. Al final vaig trencar el silenci i al demanar sobre nosaltres semblaves un bloc de gel, un mur. Em feia la forta, ho vam deixar amb poques paraules, com si es tractés d’un desacord comercial. No recordo cap mostra d’efecte ni tendresa. Feia calor, el dia era clar, marxàvem de vacances i en pocs minuts vam deixar d’estar junts. No em vas veure plorar, aquell dia la tristor em va sortir en soledat, potser a tu també.


Un ocell amb el coll ben llarg que es passeja per un prat verd. Una catifa ben suau, com de vellut. Alça el vol, ben lentament, puja a l’arbre. Un arbre centenari, on hi viu el faune del laberint, laberint que t’envolta i no saps si és amic o enemic. Ets dins. Atanses la mà. Les fulles punxen o són suaus? Són suaus, ben suaus, com el barnús que t’escalfa després del bany. El laberint es va tancant rere teu i al davant veus la llum. Allà vola l’ocell!! Hi vas a poc a poc. Et descalces. Vols sentir la terra humida sota els peus nus. I t’estires bocaterrosa per ensumar la terra bruna, i hi entafores tota la cara. Quedes ben bruta i somrius. I se’t posa la terra a la boca i comences a riure sense parar, amb el gust de la pluja entre les dents. Et sents viva, part de la natura. Decideixes fer la croqueta i quan, rodolant, mires el cel, veus que l’ocell et mira bocabadat, i a poc a poc es va decidint a apropar-se a tu. El somrius: “no tinguis por, ocellet, que som dos pobres animals, lliures i plens d’amor, i no necessitem més que el fang i la molsa que ens acaroni els peus”. Sota l’heura estires de dues manetes: els teus nens, i els fas la més forta abraçada: que es preparin per fer una triple croqueta i ja se’ns pot menjar el monstre, que no ens fa por. I riem, amb la boca ben bruta. I el meu home ens mira i s’omple de felicitat.


Era un moment de la meva vida molt feliç. Havia creat casa meva, entrava, sortia, era bonica era reconeguda tant és així que el mal parit va dir no tanquis la porta i jo portada pel meu moment feliç amablement vaig deixar la porta oberta. Va ser com si la felicitat fos castigada, no pot haver-hi una dona lliure i feliç caminant per la vida cal aturar-la cal utilitzar la força bruta per estabornir-la que no aixequi més el cap com aquell que agafa una pala de matar mosques i xaf…. L’aixafa contra terra.


La teva imaginació salvatge.
La teva salvatge natura.
Totes dues habitant dins teu.
Salvatges totes dues
per ser dona salvatge.
Naturalment les vius, dona.
T’arreles profundament
en tu mateixa,
sola, descarada, apassionada.
T’abraces als teus cabells,
llargs i ondulants
que et porten al niu,
a l’escalf del teu úter.
Tu, només tu, saps de tu.
De la teva ànima lliure
i irremeiablement salvatge, dona.
No cal provocacions del món
per saber prendre el què vols.
La teva imaginació és viva dins teu,
sí salvatge com tu.
Com plantes que s’enfilen,
t’enlaires damunt el món
perquè només tu ho saps,
només tu ho tens.
Foc, energia que no s’atura
per seguir en la construcció de tu mateixa.
La que viu essent salvatgement lliure.
Si, tu, dona!


La meva germana em va agafar pel coll de la samarreta i a començar a estirar de mi cap a dalt, cap a la superfície. Jo no volia beure’m tota aquella aigua de mar, però el fons em xuclava, em xuclava amb força i jo obria la boca, i l’aire no existia, no entrava per enlloc, perquè jo no era un peix, només era un sabatot que s’enfonsava.

I la meva germana somreia, em deia amb els ulls “Cap amunt! Cap amunt!”, però no servia. Fins que algú va tirar una corda i un salvavides i m’hi vaig agafar amb ràbia, i vaig començar a moure els peus amb ràbia, i vaig tancar la boca amb ràbia, i entre ma germana i els meus peus, vaig arribar a la superfície. I el sol hi brillava. Però encara nedo, i em costa respirar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s